Novetat editorial – 24 de gener

‘Fugir era el més bell que teníem’ de Marta Marín-Dòmine,
és el primer llibre de Club Editor d’aquest any d’aniversari,
i arribarà a les llibreries el dia 24 de gener.

 

Els records dels altres són el país on residim: una enquesta detectivesca sobre el lligam d’una filla amb el pare i un homenatge als que no poden dir “casa nostra”.

Vuitanta anys després de la Retirada, la història de Joaquim Marín explicada per la seva filla aborda el passat des d’una perspectiva ben particular: la manera com els records d’un pare esdevenen els de la filla, per bé que siguin de coses que ella no ha viscut.

Una filla que regularment fa les maletes i se’n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l’empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què? Aquesta pregunta és el seu fil d’Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat: més enllà de la infància, el temps en què el pare es va haver d’exiliar dues vegades, com a fill d’anarquista i com a jove soldat.

Fugir era el més bell que teníem és un homenatge a aquest pare i un viatge de Barcelona a Toronto, buscant rastres de vides nòmades. Marta Marín-Dòmine hi transmet una veritat desconcertant: que els records dels altres —això que anomenem memòria— són el país on residim.

 

Extracte

¿De quina guerra estic fugint? La fugida, l’errància, el moviment
formen part de mi i han condicionat vida, amors i feines,
i aquesta tasca difícil que és escriure quan una canvia de lloc
i es deixa anar a la gran incertesa dels amors errants,
dels llocs temporals. I em faig meves les paraules de Ruth Klüger,
per a qui arrelar en un lloc vol dir deixar-se caure.
A Refus de Témoigner escriu:

‘Jo era aleshores com sóc ara, un ésser impacient i nerviós, una dona que
deixa caure les coses amb molta facilitat, volent-ho o sense voler-ho, incloses
les que són fràgils, vaixelles o amors: que no es queda mai a cap lloc fix per treballar,
que abandona ciutats i habitatges per raons que s’inventa en el mateix moment
en què es troba fent les maletes. Una dona que fuig sense haver de flairar el perill,
al moment mateix en què es posa nerviosa. I és que, en aquells temps, fugir era
el més bell que hi havia, i encara ho és.’

Ruth, germana: hi va haver una vegada per a mi també en què fugir va ser
el més bell que podia haver-hi. Ja de petita, nena mentidera i fabuladora,
deia a l’escola que vivia en una roulotte —eren els temps de les roulottes,
de la invenció francesa de les vacances dels obrers. Sense adreça, rodant sempre.
Naturalment, ningú no em va creure mai, però ho deia amb tanta convicció
que mai ningú, ni mestres ni amigues, va gosar desmentir-ho ni molt menys
titllar-me de mentidera. Fugir era el més bell que hi havia. I encara ho és.