Fugir era el més bell que teníem

Fugir era el més bell que teníem

La filla regularment fa les maletes i se’n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l’empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què?

Aquesta pregunta es converteix en el seu fil d’Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat –aquest temps en què el pare era un nen, i un soldat, i travessava fronteres abans d’atracar en una ciutat que no seria mai seva. La ciutat on ella ha nascut.

Fugir era el més bell que teníem és un homenatge a aquest pare i un viatge de Barcelona a Toronto, buscant rastres de vides nòmades. Marta-Marín-Dòmine els segueix amb la sensitivitat d’un caçador i toca amb els dits una veritat desconcertant: que els records dels altres –això que anomenem memòria– són el país on residim.

 

N’han dit

“La Marta Marín-Dòmine es llença al buit de l’escriptura per pensar-se: hi ha aquesta tensió, aquest vertigen, aquesta excitació. I ho fa des del cos, des de la memòria de la pell i des de la pell de la memòria: que la història bategui, que serveixi per entendre’ns.” Martí Sales a Núvol – La caiguda dels cossos

“Marín-Dòmine ha escrit arran de la mort del pare, el nen soldat Joaquim Marín Caballol, un text extraordinari sobre el dépaysement que s’hereta d’una generació a l’altra i que encarnen també aquestes places desconsiderades, sense “res conegut on aturar la mirada.” Eva Vázquez a El punt avui – Una cosa de no res

“No tots els cossos cauen a la mateixa velocitat, hi ha cossos salvats per la imatge i d’altres per la memòria”  Xavier Graset al Més 324 – Entrevista

“Els supervivents d’Auschwitz-Birkenau han remarcat sovint que al camp d’extermini no se sentien ni es veien ocells” Bernat Puigtobella a Núvol – Us ofereixo els ocells

“Un llibre diferent, commovedor en molts sentits, però sobretot, per a mi, per l’esforç de remoure aquest passat i fer-ho no des de la fredor de qui comptabilitza desfetes de la història sinó com qui explora el propi ser i la pròpia ment, els pilars ignorats del que som i ens ha fet. Com qui gosa baixar a les catacumbes del seu jo per descobrir de què estan fetes les columnes que el sostenen, materials dipositats per experiències alienes, restes de triomfs o de naufragis dels quals ni som conscients.” Marina Subirats al Diari Ara – Herències feixugues

“Llegir el que havia escrit el pare va ser difícil, però, quan ho va haver fet, Marín-Dòmine no se’n volia despendre. Rebutjava la idea de donar les memòries del pare a algú perquè les edités. Al final ella acompanya el pare, perquè Fugir era el més bell que teníem és més un diàleg que un llibre de memòries.” Sílvia Marimon a l’Ara Llegim  Els records del pare a qui li van “robar” Barcelona

“Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys.” Tast Editorial a Catorze – Primer capítol de Fugir era el més bell que teníem

Dades del llibre:

Centre de preferències de privadesa

Necessàries

Aquestes galetes ens permeten millorar l'experiència de la web analitzant com l'usen els nostres usuaris.

PHPSESSID, _icl_current_language, gdpr[allowed_cookies], gdpr[consent_types], wordpress_test_cookie

Analytics

Aquestes galetes ens permeten millorar l'experiència de la web analitzant com l'usen els nostres usuaris.

_ga, _gid, _gat