El mar

El mar

El mar, en publicar-se, va esclatar com un astre escandalós. En són protagonistes uns quants nois de vint anys que viuen en un sanatori per a tuberculosos, devorats interiorment per una mort segura i un imperiós anhel de viure. N’escriu Agustí Villaronga, que va adaptar-lo al cinema: “El mar d’en Blai es sòrdid i lluminós, bell, inquietant, poètic i ple d’amor per als seus personatges. La mort i la religió li donen forma. La religió tractada com una actitud davant la vida en resposta a l’enigma de la pròpia existència. La mort no pas abstracta sinó com una plaga que mata des del mateix cos que dóna vida, i que a més elegeix nois ¡joveníssims, nois que s’obren a la vida. La mort és el monstre, l’Alien, l’assassí i el perill. Com a qualsevol pel·lícula de terror. Però aquí no té rostre ni forma i treballa des de les cavernes dels pulmons dels protagonistes.” Traduïda d’ençà del 2002 a les grans llengües d’Europa (castellà, anglès, francès, italià, rus, hongarès, romanès, polonès, serbi, eslovè), forma part de les obres que el temps converteix en long-sellers. Aquesta nova edició l’amplia amb un nou epíleg de Xavier Pla i nou capítols del mecanoscrit retrobat a l’arxiu de la censura.

 

N’han dit

“Una pau com un oli brut”, Joan Garí a l’Ara
“El final d’un desert”, Marina PorrasLa Llança
Entre els millors llibres de 2017Míriam Cano a “Els experts”
“Un mar de sangre”, José Luis de Juan al Diario de Mallorca
“El mar, la fuerza lírica”, Xavier PlaBarcelona Review
“Memoria y violencia en la novela El mar”, Xavier PlaThe Free Library
“La tuberculosi en la literatura”, tesi doctoral de Jaume Roig García

“Supongamos que Blai Bonet hubiese sido un escritor del Deep South americano y que El mar discurriera en un pueblo perdido llamado Bullet Swamp. Y supongamos que sus personajes obsesionados por Dios y la violencia y el sexo (casi siempre homosexual) se llamasen Natchez Burr o Rufus McCaleb en vez de Manuel Tur y Andreu Ramallo. Y supongamos, por último, que El mar se llamase The Sea y hubiese sido publicado en 1958 por una editorial de Nueva York. Pues bien, si todo eso hubiera sido así, Blai Bonet sería ahora un clásico del gótico sureño tan conocido y admirado como Flannery O´Connor, Carson McCullers, Truman Capote o incluso —y no exagero— William Faulkner, por citar sólo a autores que estaban en activo cuando Bonet publicó El mar en 1958. Y quizá, por su parentesco con el simbolismo religioso de esta novela, Blai Bonet sería comparado con el gran James Agee de Vigilia. Y siempre se hablaría de Blai Bonet cuando alguien citase las extrañísimas novelas de James Purdy. Y yendo un poco más allá, hasta se le podría considerar un precursor del clima de violencia alucinada que introdujo el primer Cormac McCarthy en Suttree o en Hijo de Dios.”  Eduardo Jordá, postfaci a  l’edició castellana

Dades del llibre: